Normalment miro de ser ser respectuós i no ficar-me amb els equips contraris, però avui no ho seré. I que no serveixi de precedent!
La batalla d'Almansa s'ha perdut. L'exèrcit del bon joc, la bona educació, l'esforç i del respecte al rival ha perdut contra les males arts agustinianes de mala educació, menyspreu, insults i barroerisme.
Esportivament, els tres equips eren més o menys igualats. Òbviament, crec que el joc roquerol va estar molt millor i que s'hagués merescut passar. Els murcians no eren un equip d'handbol, eren una colleta d'amics que es passaven com podien la pilota. I ho dic sense menyspreu, es que era així. Els malaguenys tenen un jugador bonet que ho feia tot i la resta que el recolçaven.
I els agustinos tenien una arma secreta: un públic desagradable, mal educat, xenòfob i cruel. La Espanya Profunda, la que ataca a un equip pel fet de ser d'una altra terra i no pel seu joc, la que creu que animar al seu equip és insultar de manera cruel i gamberra a uns jugadors que encara son adolescents, aquesta Espanya que crida "puta Catalunya", ha guanyat. Insults, escopinades, conats d'agressió i saboteig als autocars: tant l'autocar de la Roca com el dels Maristes van ser avariats per algun energúmen que els hi va tallar un tub. Resultat: tornada amb taxis a l'hotel i sopar al McDonalds perquè el restaurant de l'hotel ja era tancat.
Per això crec que els alacantins no es mereixen passar a les finals. No s'ho mereixen per maleducats i grollers, per quinquis i per violents. I no em refereixo als jugadors, em refereixo al públic. Perquè això es handbol, senyors, i no un partit polític. Perquè ni els pares ni els jugadors estan allà per fer cap guerra. Vam sentir una immensa vergonya aliena de veure com un cole de capellans educa d'aquesta manera a la panda de dròpols que hi havia a les grades. Ja portem uns quants partits d'handbol a les esquenes i mai a la vida ens havien trobat amb res similar. La cortesia que hem vist a d'altres contrades com a Altea, Alcobendas, Eivissa, Vigo, etc., era inexistent. No hi havia ni un trist delegat de camp que possés fre a tot allò i els de la federació dient que "aquello no era cosa suya y que si querian que avisaramos a la policia".
Però contra aquesta barbàrie els nostres jugadors van donar una lliçó. Una lliçó de saber aguantar, d'orgull, de lluitar fins al final dins d'un infern immerescut. La Roca va posar el coratge. Els agustinos, la barbàrie. I no per un joc agressiu, sinó per tot el que vomitava la graderia durant tots aquest llargs dies. El joc va estar dins del que s'espera en competicions d'aquesta mena: al límit, però res massa fora del normal. El public, no. Les escopinades no són normals: son una guarrada. I els xuletes "que te voy a dar" tampoc són normals. Afortunadament.
Esportivament parlant, el partit contra els amfitrions (?) va ser dels que darrerament gaudim: emoció a cabdals, intensitat i joc espectacular. Amb un feliçment retornat Juan a la porteria que ho parava tot i amb els jugadors roquerls de camp donant lliçons de com es juga a l'handbol. Però els nervis van jugar alguna mala passada a algun jugador amb el resultat de 2 tarjes vermelles directes; una merescuda, l'altra no. Es una lliçó que hem de recordar pel futur : ladran, luego cabalgamos. Caldrà ser més professionals i aguantar les provocacions. Al final vam tenir el plaer d'haver guanyat de 3 i fer callar a tot un pavelló que va desapereixa en un plis plas en quant l'arbitre va xiular el final. Els molt covards no es van quedar ni a aplaudir el seu equip.
L'endemà, contra els Maristes, 3/4 parts del mateix: insults, tensió, més puta catalunya i més espanya-espanya.
Un incís: permeteu-me que pregunti: què vol dir això d'espanya-espanya?. Si, posem per cas, jo em sentis espanyol (que ja costa ja, veien el que s'hi dona) entendria que m'animen. Però si em considero català, aquests crits m'entrarien per una orella i em sortirien per una altra, no? Es com si diguessin inglaterra-inglaterra o paraguai-paraguai!
En fi, tornant als partits: S'hagués pogut guanyar als Maristes, crec que eren els pitjors dels 3 equips (el Murcia no conta, ho sento i insisteixo en que no vull ser prepotent, però qualsevol equip de la lliga catalana els guanyava). Però un inici caòtic de la segona part va donar l'avantatge als malaguenys, que ja no la van deixar anar fins al final. Els àrbitres tampoc van ajudar. I pel que m'han dit del partit contra els murcians (on jo no hi vaig poguer ser), tampoc van fer un paper, diguem-ne, correcta.
En resum, espero que els altres equips catalans que passen a la fase final (Barça, Granollers, Coras) demostrin que, malgrat tot, a Catalunya es juga el millor handbol d'espanya-espanya, mal que els pesi.
Enhorabona roquerols pel que heu demostrat, pel parell de collons que hi heu possat, pel coratge i les ganes i per haver arribat on heu arribat essent un equip quasi tot de 1r. any.
Es un orgull!