A unes hores inhumanes (8:00 del matí d'un diumenge) erem avui a Mataró. El Sol sortia per l'horitzó i això ha estat una de les poques coses per les quals ha valgut la pena llevar-se d'hora. Hi havia carrers que encara no estaven possats i els jugadors roquerols encara teníen el son a les orelles. Partit per oblidar: mal joc, passades fallades, poc encert a porteria. El Mataró, tot i possar-hi més ganes, no ha pogut guanyar al final, però ha possat el cor dels seguidors roquerols a punt d'infart, malgrat que també els seguidors mataronins han patit de valent i més d'un/una s'hauria d'haver pres un bidó de til·la.
El Mataró ha sortit amb coratge i ha portat el ritme del partit. Ha arribat a estar 4 gols pel damunt però, a la segona part, els roquerols han tret el seu orgull, que comença a ser llegendari, i han adreçat un partit que se'ls havia posat coll amunt. L'àrbitre, malgrat les opinions dels de casa, ha pitat correctament. El
suposat intent d'agresió que tant han protestat ha estat iniciat per una entrada mataronina antiesportiva i el jugador roquerol l'únic que ha fet ha estat demanar explicacions. Això ha estat interpretat pel mister de Mataró quasi com una declaració de guerra, sortint al camp a protestar i alterant els ànims del respectable. Crec, sincerament, que no calia i que la única cosa que ha aconseguit ha estat esverar el galliner. Tal i com sol passar en aquestes ocasions, el millor exemple ha estat el dels jugadors: cop amistós a l'esquena, xerradeta i aquí no ha passat res.
En fí, que s'ha guanyat i això ha estat el més important. A destacar les bones actuacions del Bernat Amargant en defensa i del porter Juan a la segona part.
I, finalment, molts ànims pel Bernat Herrero: Vinga Bernat, el temps passa volant i aviat et tornarem a veure jugar. T'ho diem per experiència ;-)